Joana Serrat és una cantautora d'estil folk d'arrel americana. Començà la seva carrera al 2008 i des de llavors no ha parat. Ha actuat a festivals tan reconeguts com el Mercat de Música Viva de Vic, el Festival Cruïlla de Barcelona, l'(a)phònica de Banyoles o el Festival de Guitarra de Barcelona. El proper 18 de desembre clourà la seva gira en un concert molt especial a l'Atlàntida de Vic.
Ets de Vic. Com t’ha marcat aquesta circumstància en la teva música?
No n’estic segura. Potser m’ha marcat l’entorn en la manera d’escriure les cançons, sovint emmarcades en un paisatge. Suposo que és per això que també m’identifico amb segons quines bandes de Seattle o del Canadà. Però diria que m’ha marcat més la meva història personal que el lloc on he viscut, les meves inquietuds, les persones que m’he trobat al llarg del camí, les experiències, els referents...
Has actuat al Mercat de Música Viva de Vic. Què ha suposat per a tu?
He tocat una vegada al MMVV, l'any passat, amb motiu de la presentació del meu segon disc Dear Great Canyon (El Segell, 2014). Crec que va ser un concert bonic per a tots nosaltres, recordo les sinergies que es van crear sobre l’escenari, molt intenses i emocionants. Crec que vam fer un bon concert.
D’on va sorgir el teu interès per la música folk d’arrel americana? Quin altre estil musical t’interessa?
Bé, en general no miro la música en funció de cap etiqueta. Tampoc la visc així. És cert que, d’entrada, em sento més atreta per un estil de música que per un altre, però quan es tracta de cançons, no penso mai en el gènere. De fet, ni tan sols hi penso, més aviat sento si m’agrada allò que escolto o no. Sempre he tingut interès per la música, he crescut rodejada d’un pare melòman, d’una mare que em cantava cançons, d’un avi saxofonista i d’un germà bateria. Si em sento més atreta per la música folk i l’americana que pel punk, per exemple, diria que és degut a la meva infantesa, a la gran influència que ha tingut la figura del meu pare en mi, i a les primeres melodies que vaig escoltar i que em van marcar. És cert que bé podrien haver-me deixat indiferent o, senzillament, podrien no haver arribat a mi. Crec que quan naixem hi ha una genètica que ens defineix i un entorn que ens modela. Podríem posar-nos místics, psicoanalítics, científics o tot a la vegada per tal d’esbrinar perquè ens atrau més una música que una altra. Jo m’inclino a pensar que la música folk ressona en mi per la seva condició intrínseca de solitud, melancolia, superació, i que desapareix quan cantes, toques o escoltes les seves cançons.
La gira amb ‘Dear Great Canyon’ t’ha portat a actuar per tota Catalunya. Com has viscut aquesta gira?
La veritat és que estic molt contenta amb el recorregut que he tingut amb el 'Dear Great Canyon'. No només he pogut tocar a llocs on encara no havia tingut l’oportunitat de fer-ho a Catalunya i a Espanya, sinó que hem pogut girar per Bèlgica, Holanda, Anglaterra, Portugal, Sud-àfrica, Moçambic, Swazilàndia i Canadà.
Què busques transmetre amb les teves cançons? D’on prové la inspiració?
Suposo que la majoria de la inspiració prové del que em passa. Com diria un amic músic, m’agrada la idea que els discos siguin una instantània del moment que vius. No sóc conscient del que busco transmetre amb les cançons, intento ser fidel a la cançó, a la manera com se’m representa.
Has fet petites incursions fora del món de la música amb aparicions al cinema i en passarel•les de moda. Com han funcionat aquestes experiències? T’agradaria fer-ne més?
Ambdues incursions són precisament per la meva faceta de músic. Pel que fa a la pel·lícula sóc amiga de la directora, Liliana Torres, i d’alguna manera jo també formava part d’aquell moment vital que ella volia plasmar. Estava força nerviosa pel fet de ser una pel•lícula però com que el procés de gravació és tan lent, al final oblides que estàs rodejada de càmeres i de personal pendent de l’escena. L’experiència de tocar a la passarel•la 080 de Yerse em va encantar. No deixava de ser un concert, un directe, però el fet de poder contribuir a la seva col•lecció, que la música fos un element més de composició, textura, color i sensacions, va dotar l’experiència d’una emoció diferent.
Quines són les avantatges i quins són els inconvenients d’haver destacat així de jove? Com vas descobrir que et volies dedicar a la música?
No és que em consideri vella però crec que no entro en aquesta lliga de talents joves a la qual et refereixes. Tinc 32 anys i he publicat dos discos, The Relief Sessions (Autoeditat, 2012) i Dear Great Canyon (El Segell, 2014). En el meu cas, crec que la maduresa va tenir un paper important a l’hora d’afrontar la meva professió. Abans no em volia comprometre amb la meva vocació. Hi va haver un temps en què defugia, no em comprometia perquè pensava que si tampoc em definia com a tal no tindria ni la meva pressió (ni la de fora, estúpides cadenes) d’haver d’afrontar els fracassos de la meva carrera. D’aquesta manera era fàcil, no em mullava, no en sortia escaldada. Em van caldre uns anys de purgatori i de mal dormir per adonar-me que la música era més que tot allò que havia vist. Es tractava, sobretot, de fer un exercici d’honestedat cap a mi mateixa.
T’has fet coneguda en l’era digital. Això ha marcat la manera de relacionar-te amb els teus seguidors?
Les plataformes digitals no han marcat cap punt d’inflexió en la meva carrera. Com per exemple sí que ho va fer Myspace en el cas de Russian Red. Jo sento que pertanyo més a les “old ways”, vull dir, el meu tarannà és més analògic que digital. Això no vol dir que no tingui plataformes digitals i que no les faci servir. M’agrada contestar els missatges de les persones que m’escriuen però m’agrada més la relació que estableixo amb el públic dalt de l’escenari, i poder parlar amb aquelles persones que s’acosten després dels concerts. M’agrada dedicar aquest temps al públic després de cada concert.
Ets una de les primeres artistes d’El segell del Primavera, com ha estat l’experiència?
No acostumo a mirar el món sota la perspectiva ni de gèneres, ni de sexes, ni de categories. De fet, crec que és quasi com una petita obsessió que m’acompanya des de petita. Sempre m’he revelat en contra aquesta imposició. Quan em van fitxar no sé ben bé quants grups hi havia, diria que uns 4 o 5. En tot cas, vaig sentir que era una oportunitat poder tenir una discogràfica recolzant la feina que estàvem fent juntament amb David Giménez (Great Canyon Management).
El 18 de desembre posaràs punt i final de la gira a l’Atlàntida de Vic amb un concert especial per a l’ocasió. Ens avances alguna sorpresa?
Acomiadem el Dear Great Canyon d’una manera especial: serà la primera vegada que tocarem íntegrament el disc, seguint el seu ordre. Per a fer-ho, tindrem un format de luxe amb els meus Great Canyoners (Toni Serrat, Bernat Sánchez, Miguel P. Kersley i Pol Cruells) i comptarem amb Núria Graham, Marçal Ayats, CARLA, Roger Usart, Jordi Casadesús i Victor Partido que també hi col•laboraran. A més, presentarem noves cançons del meu tercer disc, que ha de sortir a principis de l’any vinent. Crec que serà un dia bonic per a celebrar dos anys de feina ben feta.
Mai pares quieta. Estàs treballant en algun nou projecte?
A l’estiu vaig estar a Montréal, Québec, gravant el que serà el meu tercer disc i que ha de sortir a principis del 2016. Just després de tornar, em vaig ficar als estudis Palmera, amb Bernat Sànchez als controls tècnics, per a produir el primer treball de Marta Delmont., una cantautora d’Alella. He gaudit moltíssim desenvolupant aquesta tasca. L’estudi m’apassiona i les cançons de la Marta són excel•lents. També ens estem plantejant amb David Giménez (Great Canyon Management) de començar una discogràfica per a treure grups que ens agraden. Ara per ara és una idea que hem d’acabar de perfilar.
Què t’agradaria estar fent en 5 anys? Com t’imagines?
M’agradaria que, d’aquí a cinc anys, moltes coses es mantinguessin com estan fins ara, d’altres que tornessin a ser com abans, i en l’àmbit professional m’agradaria continuar recollint fruits i veure’m establerta en la professió. Si res no és com m’imagino, passi el que passi, espero no deixar de ser fidel a mi mateixa ni trair-me.
Recomana als socis del TR3SC una obra de teatre, un llibre i una cançó.
Obra de teatre:'Himmelweg', de Juan Mayorga
Llibre: 'Neverhome', de Laird Hunt
Cançó: 'Love is Pleasin’, de Ryan Boldt, del disc Broadside Ballads (Big White Cloud Records, 2015)
PLAYLIST JOANA SERRAT
Per Laura Puebla, cap de l'àrea de territoris del Club TR3SC
A twitter: @albuepg
COMPARTEIX