Direcció Gabriela Carrizo

Sala Gran del TNC

Fins al 14/06/2026

Un home seminu abraça una roca enmig d’un paisatge fosc, mineral, gairebé lunar. L’alça com un Sísif que ja no recorda exactament quin era el seu propòsit. Podria ser també el primer home. O l’últim. 

Chroniques, de Peeping Tom, avança amb la lògica estranya d’un somni: no sempre saps per què una escena condueix a la següent, però sí que reconeixes una força fosca, física i absurda que ho manté tot unit. La sensació final és la d’una ressaca: l’escenari capgirat, els cossos exhausts, el fum suspès i la impressió d’haver assistit a alguna cosa que no es pot ordenar del tot.

La peça dirigida per Gabriela Carrizo es presenta com una successió de cròniques o episodis breus. Cinc figures estan atrapades en un laberint temporal on passat, present i futur es confonen. No sabem si som davant de l’origen de la humanitat o dels últims supervivents d’un món col·lapsat, com si la història de la nostra espècie hagués quedat comprimida en una mateixa visió febril. Una visió, això sí, d’una bellesa estranyament hipnòtica i captivadora.

Hi conviuen el pes prehistòric de les roques i una violència gairebé animal amb signes d’altres temps: la tecnologia, les armes, l’imaginari de l’home a la Lluna o els autòmats d’una distopia futurista. Fins i tot el vestuari —de cavallers medievals a armadures i barrets japonesos— reforça aquest mosaic fragmentat de civilitzacions arrossegades pel mateix somni.

L’espai escènic participa d’aquesta confusió onírica. És un paisatge rocós, abstracte, sulfúric, ple de fum, llums i pintura, presidit per un teló de fons que en aquest muntatge signa un dels intèrprets, Seungwoo Park. Podria ser una cova, un planeta després de la catàstrofe, una excavació arqueològica, una zona abissal o l’interior d’una ment en descomposició. Les roques no són només decorat: tenen alguna cosa de tòtem, d’obstacle, de refugi i de resta fòssil. No hi ha una escenografia realista que situï l’acció; hi ha un territori mental que es va formant a mesura que els cossos el travessen.

I els cossos són, sens dubte, el centre de l’espectacle. Simon Bus, Seungwoo Park, Charlie Skuy, Boston Gallacher i Balder Hansen sostenen un univers que per moments sembla molt més poblat. Al final en surten només cinc, tot i que durant la funció n’hagin semblat molts més. Els seus cossos es dobleguen, cauen, xoquen, es tensen i s’arrosseguen amb una naturalitat insolent, com si la columna vertebral fos un suggeriment i no una estructura bàsica de supervivència. Aquest virtuosisme extrem, però, mai no apareix com una simple exhibició: està al servei d’un llenguatge físic en què cada deformació és una forma de pensament.

Són cossos travessats per forces primitives, on una violència atàvica —anterior al llenguatge— conviu amb un humor irònic i bufonesc. Aquesta és una de les virtuts de Chroniques: és una obra fosca, misteriosa i per moments inquietant, però mai no cau del tot en la solemnitat. Hi ha una vitalitat estranya, gairebé còmica, en la manera com els personatges juguen, s’amenacen, ensopeguen amb les lleis físiques o descobreixen els objectes com si ningú els hagués explicat encara per a què serveixen. Aquest desconeixement davant les pròpies creacions instal·la en l'escena una sensació de desgovern molt contemporània.

Arribats aquí, és temptador llegir Chroniques com una faula sobre l’ésser humà contra la màquina, sobre els nous temps, la intel·ligència artificial i la pèrdua de control sobre allò que nosaltres mateixos hem creat. I segurament hi ha alguna cosa d’això: màquines, armes, autòmats, avenços tècnics i una idea de progrés que sempre arrossega una amenaça. Al capdavall, aquest temor tampoc no és nou; ja travessava imaginaris com el de Blade Runner i bona part de la ciència-ficció distòpica del segle XX.

Però les propostes tan obertes també corren el risc de ser sobreinterpretades. Sovint és l’espectador qui completa, ordena i porta les imatges cap als seus propis fantasmes. Aquesta és, en part, la gràcia de l’espectacle, però també el seu perill: certes lectures poden acabar dient més de qui mira que no pas d’allò que és mirat. Reduir Chroniques a una advertència sobre la tecnologia seria quedar-se curt. La peça sembla més interessada a obrir un camp d’associacions —el cos, la matèria, la violència, el progrés, la destrucció— que no pas a defensar una tesi tancada.

Potser per això Chroniques té alguna cosa d’apocalíptic, encara que no en un sentit espectacular. No es tracta tant de veure la fi del món com de sentir que el món ja estava malmès des del principi. La peça sembla preguntar-se si la humanitat ha viscut sempre dins del seu propi final, si cada època ha portat amb ella una forma diferent de destrucció.

La proposta, això sí, no sempre troba una progressió igual de poderosa. La seva estructura fragmentària permet escenes d’una gran força visual, però també provoca una certa sensació de dispersió. Potser hi falta un crescendo més clar, una acumulació que faci que totes aquestes imatges desemboquin en un cop final més inevitable. Chroniques fascina gairebé sempre, però de vegades sembla més interessada a obrir portes que no pas a tancar-les.

Tot i així, fins i tot amb aquesta irregularitat, l’espectacle manté una potència difícil de negar. Peeping Tom domina un llenguatge molt propi, entre la dansa, el teatre visual, l’acrobàcia i la poesia. Per moments pot recordar certs territoris de Baró d’Evel, en aquesta manera de treballar éssers entre l’humà i l’animal, entre la tendresa i l’estranyesa. Però aquí el viatge és més fosc, més físic, menys reconciliador. No hi ha refugi en la bellesa: hi ha bellesa en la incomoditat.

Quan tot s’acaba i els llums s’encenen, queda la impressió d’haver habitat un malson magnífic. I t’adones, llavors, que imaginar somnis així no està a l’abast de qualsevol.