El jazz i el cinema mantenen una sinergia ben particular. I no és només pel fet que directors de referència del cine actual, com ara Clint Eastwod, Spike Lee o Woody Allen, siguin fans confessos de la música negre; és una relació que ve de lluny i que deu tant a l’espectacularitat visual de les danses i el ritme de les orquestres de swing com al tòpic component fosc, sensual, prohibit i turmentat d’alguns ambients jazzístics i dels personatges que s’hi mouen.
Malgrat que la relació cine-jazz ha compartit grans moments, no resulta un gènere o una col·laboració artística molt freqüent. Això si, hi ha infinitat de documentals actuals i filmacions clàssiques amb grans artistes negres, que sota el nom de The Snader Telescriptions formen part del que era una incipient indústria del juke box i que podríem considerar precursors dels videoclips.
Si ens centrem però en el cine d’argument, tret d’alguns biòpics clàssics i inofensius fets des de l’òptica de Hollywood i dedicats als germans Dorsey (The Fabulous Dorseys, Alfred E. Green, 1947), a Glen Miller (The Glen Miller Story, Anthony Mann, 1954), o Benny Goodman (The Benny Goodman Story, Valentine Davis, 1955), el gruix de la relació cine-jazz compta amb films de força interès i entitat. Parlem de Stormy Weather (Andrew Stone, 1944) una pel·lícula per donar a conèixer la vida dels músics negres al públic blanc, amb Lena Horne, Fats Waller i el ballarí Bill Robinson; A Phantom Lady (Robert Siodmack, 1944), cine negre en època de relleu de les grans orquestres al bebop; Chantaje en Broadway (Sweet Smell of Success, Alexander Mackendrick, 1957) amb música de Bernstein i aparició del quintet de Chico Hamilton, que presenten una Amèrica obscura, inquieta i corrupte, en la òptica del cinema negre i expressionista, il·lustrat musicalment pel bebop. Paisatges urbans nocturns en els que la música situa l’acció en locals plens de fum i sensualitat, recurrents des que el jazz va créixer als bordells de Nova Orleans i es va emancipar als clubs de la màfia de Chicago i Nova York.
Imatge de la pel·lícula Cotton Club amb Richard Gere i Diane Lane
Cap a finals dels anys 50, una sèrie de televisió de títol Johnny Stacato, amb música de Leonard Bernstein i aparició de músics west coast, com Barney Kessel o Shelley Manne, va insistir en la sèrie negra de la mà de l’actor i director John Cassavetes, qui també va utilitzar el jazz a Shadows, la seva òpera prima de l’any 1959 amb música de Charles Mingus. Altres pel·lícules potser més conegudes són The Young Man with a Horn (Michel Curtis, 1950) que revisa la biografia del trompetista Bix Beidebecke; El hombre del brazo de oro (Otto Preminger, 1955) amb Frank Sinatra i música d’Elmer Bernstein, o Anatomia de un asesinato (Otto Preminger, 1958), amb música de Duke Ellington.
Europa acollia en aquells anys al jazz i els seus músics amb un gran respecte, i el cinema va trobar també la manera d’expressar-ho. Així, Louis Malle va filmar l’any 1957 Ascenseur pour l’Echafaud i la seva música, creada per Miles Davis, ha transcendit la mateixa pel·lícula, en la que intervé l’enigmàtica musa Jeanne Moreau. Art Blakey i els seus Jazz Messengers van posar música a Les femmes disparaissent (Eduardo Molinaro, 1958) i a Les liaisons dangereuses (Roger Vadim, 1960). Pero va ser Bertrand Tavernier qui filmaria, l’any 1986, Round Midnight, un nova demostració del amor dels francesos pel jazz, amb Dexter Gordon en el seu paper principal.
Robert de Niro i Liza Minnelli en una escena del film New York, New York
És però als Estats Units on més títols seguim trobant sobre la tradició jazzística; entre la llarga llista destaquen la biografia de Billie Holiday Lady Sings the blues (Sidney J. Furie, 1972); New York, New York (Martin Scorsese, 1977) amb Robert de Niro i Liza Minelli; Cotton Club (Francis Ford Coppola, 1984), la recreació del exclusiu club de Harlem on l’orquestra de Duke Ellington era resident; Bird, la biografia de Charlie Parker (Clint Eastwood 1988); Mo’ Better Blues (Spike Lee, 1991) que mostra la vida de Winton Marsalis; Kansas City (Robert Altman, 1996), recordant l’ambient d’una de les ciutats més jazzístiques, amb les mítiques jams i els duels entre Coleman Hawkins i Lester Young; Acordes y desacuerdos (Sweet and Lowdow. Woody Allen, 1999) sobre la vida d’un guitarrista contemporani de Django Reinhardt; el biòpic sobre Ray Charles a Ray (Taylor Hackford, 2004) i també La Calle 54 o Chico y Rita, que al nostre país i de la mà de Fernando Trueba, ens acosten grans artistes del latin jazz, fins i tot en format còmic de Javier Mariscal.
La llista és interminable, no tot és fàcil de trobar i la història del jazz continua. Tenim cine i jazz per temps.
Josep Bergadà, director del cicle DaltaBaix
COMPARTEIX