Un any sense Umberto Eco és també un any sense un dels intel·lectuals més influents del darrer segle. Ha resultat ser un any difícil per acceptar el fet de la desaparició d’un savi sense horitzons com ho era aquest personatge tan polifacètic.

Umberto Eco va ser fins al seu darrer dia d’existència col·leccionista de llibres antics. De fet, inspeccionava cada racó de cada llibreria que trepitjava; era un cinèfil consumat; explicava acudits, i se n’inventava de molts, segons un article del diari El Mundo; era professor d’Universitat i Doctor Honoris Causa a desenes d’universitats; també va fer d’editor – va formar part del Grupo 63 – i es va dedicar durant un temps al camp de la traducció; i, sens dubte, era un analista de la realitat. Era capaç de desgranar l’argument més complicat i, al contrari, tenia la capacitat com a novel·lista d’explicar amb la màxima eficàcia les històries més senzilles. De fet, va arribar a publicar un nombre elevadíssim d’assajos o articles de referència i també de novel·les. ‘El nom de la Rosa’ va ser la seva opera prima i es tracta d’una novel·la històrica de misteri de la qual se’n va fer una adaptació per al cinema en molts idiomes –una pel·lícula que es passa a molts centres educatius d’arreu del món–. 'El nom de la rosa' narra les activitats detectivesques de Guillem de Bakserville per resoldre els crims comesos a una abadia benedictina el segle XIV. En el repartiment figuren actors com Sean Connery o Ron Pearlmann.

De totes formes la fama, encara que ell la refusés, a més d'arribar-li pel terreny professional també ho va fer per les reflexions amb les quals dictava sentència sobre diferents temàtiques.

Hem volgut rememorar algunes de les seves cites més famoses –en té centenars de bones – les quals faran que la petjada de l’escriptor italià romangui fins a la posteritat.

Què deia Eco respecte dels llibres?

“Els llibres no estan fets perquè un cregui en ells, sinó perquè siguin sotmesos a investigació. Quan considerem un llibre, no ens hem de preguntar què diu, sinó que què significa”. Umberto Eco doncs, buscant lectors crítics. També va comentar que “el món està ple de llibres preciosos que ningú llegeix”.

També va fer al·lusió sobre l’amor: 

“L’amor és més savi que la saviesa”, una màxima extreta d’un diàleg d’’El nom de la rosa’.

L'autor no va desmerèixer mai cap professió ni àmbit de la vida. Tot i que això ja ho va dir fa uns anys, encara conserva la raó. Parla del periodisme:

“No són notícies les que fan al diari, sinó el diari el que fa les notícies i saber agrupar quatre notícies diferents significa posar al lector una cinquena notícia”.

I què pensava sobre la irrupció d’Internet i les noves xarxes socials?

“Les xarxes socials han generat una invasió d’imbècils que li atorguen el dret a parlar a legions d’idiotes que abans parlaven només en el bar després d’un got de vi, sense fer mal a la comunitat i ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels necis”. Clar i italià.

Perquè us feu una idea sobre com era Umberto Eco, a una entrevista de La Vanguardia que va fer l’any passat a l’editorial Lumen, expliquen que l’escriptor italià va demanar al seu testament que no se celebressin homenatges ni s’organitzessin celebracions en memòria seva fins a 10 anys després de la seva mort. El motiu d’aquesta entrevista va ser perquè la mateixa editorial va publicar l’any passat ‘De la estupidez a la locura’ un llibre pòstum que fa de recopilatori dels articles d’Eco, seleccionats per ell mateix abans de la seva mort.