La dificultat principal de l’orquestra en directe amb la projecció simultània d’una pel·lícula és la de la sincronització d’ambdues. La divisió del segon en 24 fotogrames per part del cinema exigeix una precisió per part de l’orquestra que qualsevol altra disciplina com l’òpera o fins i tot el ballet desconeixen. I és que el projector és una màquina no sensible al possible encanteri d’un ritardando inspirat. I aquí sorgeix la dificultat probablement més gran que seria la d’anar més enllà d’aquest encaix dels tempos per fer música lliurement.
La música de Bernard Herrmann per a Psycho representa un abans i un després amb les tradicions que el cinema de Hollywood havia mantingut des de l’aparició del cinema sincrònic. No hi ha melodies ni temes, només motius i textures. Amb una paleta restringida, Herrmann utilitza exclusivament una orquestra de cordes, la partitura impregna magistralment cada un dels epicentres dramàtics de la pel·lícula. L’acord final sense resolució o el cèlebre motiu de l’escena de la dutxa han passat a ser justament llocs de referència a la història de la música per a cinema. Aquest merescut famós motiu de l’escena de la dutxa irromp en la història del cinema d’una forma sorprenent. No pren part del costat del protagonista, ni del seu món interior. No crea una atmosfera ni acompanya la tensió estructural del suspens. Es tracta d’un problema de representació: no veiem el ganivet clavant-se, però sí l’escoltem.
El fet que Alfred Hitchcock col·loqués el nom de Bernard Herrmann just abans que el seu al final dels crèdits de la pel·lícula sembla un just reconeixement.
En els anys seixanta, abans de l’aparició del dolby i el seu so multipistes, la banda sonora d’una pel·lícula contenia les veus, els sorolls i la música en una única pista d’àudio. Aquell canal mono àmpliament restringit en el seu registre de freqüències no resulta certament el lloc més apropiat per als infinits matisos que ofereix la meravellosa partitura de Herrmann. Podríem dir que si volem escoltar la partitura de Herrmann mentre veiem la pel·lícula, l’orquestra en directe ens ofereix la millor de les solucions possibles. Tot un luxe!
Per Pedro Alcalde, director d'orquestra
COMPARTEIX